David
Llorens I Guillaumes
David , Llorens I Guillaumes
Presentació de les 'Imatges Estacionals (Sobre quatre Haikus de Matsuo Basho)' al programa 'Assaig General' de Catalunya Música.
20/02/2023El compositor David Llorens ens ha parlat de l'estrena de la seva última obra, aquest dijous 23 de febrer, a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Es tracta de les 'Imatges estacionals' per a veu i piano, que ha escrit sobre quatre haikús de Matsuo Basho, i les intèrprets seran la soprano japonesa Kimhiyo Nakako i la pianista Núria S. Leiva. L'obra s'estrenarà durant el concert titulat 'De Barcelona a Tokio', programat dins del cicle 'Clàssica els dijous', on s'usarà un COUHYB piano, un piano modificat per obtenir dos timbres diferents.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/david-llorens-a-la-meva-nova-obra-he-usat-el-silenci-i-les-escales-pentatoniques-japoneses/audio/1163092/
Imatges estacionals (procés de composició)
'Imatges estacionals' amb els matisos de l’Acouhyb
(sobre 4 haikus de Matsuo Bashō)



David Llorens i Guillaumes i Kimhïyo Nakako expliquen el procés de composició de la peça Imatges estacionals i donen llum als seus significats.
'Imatges estacionals' es va estrenar el 23 de febrer d'enguany, en un concert de Musical Innovators amb l’Acouhyb. Segons explica en David Llorens, 'la idea de l'obra va sorgir d'una proposta anterior, també basada en uns haikus que la Kimhïyo em va ajudar a entendre. Des de llavors vaig voler escriure una obra per a la Kimhïyo, sobre els haikus i en el seu idioma natal. Després, em vaig posar en contacte amb Musical Innovators, amb qui havia col·laborat en el projecte del piano Acouhyb, i de seguida van acollir el projecte.'
Així va sorgir la idea d'ampliar la gamma de sons de 'Imatges estacionals' amb l’Acouhyb: 'El següent pas va ser provar els fragments que ja havia escrit amb el so Crazy 0/4, ja que a l'escola tinc un piano de paret en aquesta afinació, i el resultat va ser que alguns fragments funcionaven molt bé, però no tota l'obra. Així i tot, el nou Acouhyb disposa de 7 sons diferents, així que no em vaig rendir i ho vaig provar en 0/1. Amb aquesta afinació, funcionava tota l'obra, per tant vam decidir utilitzar per primera vegada el so 0/1 com a principal en comptes de secundari.'
Per a afegir l’Acouhyb al concert, també van haver de convèncer la pianista Núria S. Leiva. El resultat va ser molt satisfactori: 'no tan sols li va agradar tocar amb l’Acouhyb, sinó que ha estat la primera pianista que demana que el seu piano sigui afinat en aquest sistema per a poder acostumar-se al so i buscar la millor interpretació possible'.
ELS HAIKUS
La Kimhïyo ens explica una mica com es defineixen els haikus al Japó, per tal d’evitar caure en algunes generalitzacions occidentals a l’hora d'adoptar-los.
El haiku té regles substancials. Si no es compleixen, caiem en una altra modalitat anomenada 'senryu', que serveix pels poemes igual de curts que el haiku però que no en compleixen totes les normes, que són les següents:
Les síl·labes sempre han de seguir l’esquema 5-7-5.
Cal utilitzar una paraula que faci referència a l’estació de l’any, la 'kigo' No serveix utilitzar el nom de l’estació directament. Fins i tot, hi ha llistes de 'kigo' que serveixen d’inspiració, i sovint els professionals les memoritzen.
Res de sentiments. És una foto o una imatge que serveix de metàfora per evocar sentiments, però no pot fer servir expressions com 'estic trist' o 'm’he enamorat'.
Sovint, en els haikus compostos en idiomes estrangers, aquestes regles s’incompleixen. Per això, la composició del David fa una picada d’ullet sobre cada un dels aspectes.
El títol 'imatges estacionals' remet a la definició real del haiku
El títol de cada cançó es correspon al 'kigo' que apareix al poema escollit
La sonoritat de cada cançó evoca imatges i sensacions, com el cant de la cigala o el moviment del vent, de la mort...
Com que la composició es divideix en quatre estacions, va caldre un procés de selecció del haiku associat a cada una, que va anar de la manera següent.
Hivern
Tabi ni yande Em poso malalt a mig viatge
Yume wa kareno wo El meu somni, pel camp àrid (o 'muntanya')
kakemeguru Recorre per tot arreu.
El primer haiku que vam decidir va ser aquest. Sembla ser que, a la matinada del 9 d'Octubre del 1694, Basho estava al llit i va demanar a un deixeble que apuntés aquest haiku. Basho portava un mes malalt i, sense que ho previngués, aquest va ser el seu últim haiku. Va morir a Osaka, on es trobava de viatge, quatre dies després. Segons el diari d'un deixeble, havia fet aquest viatge a Osaka per mediar una disputa entre dos deixebles.
Anomenem 'Jiamari' al fet que la primera estrofa tingui 6 síl·labes en comptes de 5. Un estudi dedueix que probablement Basho ho va fer expressament, ja que just després es va posar de moda fer 'Jiamari' per a donar èmfasi a una paraula.
Primavera
Shibaraku wa Durant un moment curt
Hana no ue naru Estará sobre les flors de Sakura
Tsukiyo kana La lluna de nit
Teníem clar que la primavera havia de tenir per 'kigo' la 'hana', la flor de Sakura (cirerer), ja que és aquest arbre és el símbol més important pels japonesos.
Hana, que significa flor(s) en japonès, es converteix aquí en sinònim de les flors de cirerer, 'Sakura' en el terme poètic antic. Les flors de cirerer floreixen a principis de primavera. Malgrat la seva bellesa espectacular, duren molt poc, i per això són el símbol de l’efimeresa de la vida o la bellesa.
Estiu
Shizukasa ya El silenci
Iwa ni simi iru Penetren a les roques
Semi no koe Les veus de les cigales (o de la cigala)
Per l’estiu vam agafar el poema famós en què Basho parla de la cigala, o les cigales (la llengua Japonesa no diferencia el singular i el plural. Si l’hagués compost a principis d’estiu, seria en singular, perquè en aquella temporada només se’n sol sentir).
Aquest haiku està inclòs a la crònica de viatge Okuno hosomichi, i per això tenim un escrit sobre el context en què el va compondre: 'Hi ha un temple en alta muntanya, està molt retirat i hi ha molt de silenci. (…) És una muntanya feta per roques, no se sent res al temple, que està ben tancat. El panorama és tan silenciós que em va fer buidar la ment (o el sentiment).'
Tardor
Akikaze no El vent de tardor
Fukedomo aoshi Encara que ja està bufant, verds són
kuri no iga Les brotxetes de les castanyes
Finalment, vam decidir la tardor pensant en la combinació amb les altres. Volíem alguna cosa amb moviment i el tema del vent anava molt bé. Rèiem perquè, tot i ser un haiku del segle XVII, sembla que parli del canvi climàtic quan descriu una 'tardor calenta'.
El haiku va ser escrit en 1691 que, segons sembla, va ser una any amb temperatures molt altes de tardor, i per això el fruit del castanyer encara estava verd (les castanyes s'assequen i cauen amb el fred). En japonès utilitza el color blau ('aoshi') per dir que el fruit no està madur, com fem aquí amb el 'verd'.
LA PEÇA MUSICAL
Després d’aquesta introducció, el David Llorens ens explica el procés de composició i les decisions que va prendre a l’hora d’adaptar els haikus:
La música de les imatges no guarda cap forma estructural amb els 3 versos de 5-7-5 síl·labes dels haikus. Cada una té una estructura diferent i, si la música ho requereix, els versos o les paraules es repeteixen, tot canviant el ritme del haiku.
Si bé les composicions es basen en l’harmonia occidental, totes elles contenen alguna característica de l’art musical japonès, ja sigui per les escales en què estan fetes (seria el cas de la d’estiu i la de l’hivern), perquè hi ha la utilització d’alguna melodia popular (com passa amb la de la primavera) o perquè hi ha característiques imitatives de la música Gagaku (com a la tardor).
Si bé l’obra és una sola peça, està dividida en quatre parts unides. En alguns casos, aquesta unió es dona a través del silenci, o 'MA'.
'Hana': flors de cirerer -en japonès, 'Sakura'- (primavera)
Hi ha una llarga introducció la melodia de la qual està extreta de la cançó popular japonesa Sakura, sakura (Puccini va utilitzar el mateix tema a La Bohème), i sobre aquesta melodia s’hi superposen motius de la primavera de Vivaldi. Això em permet tractar la música de manera bimodal, ja que Sakura, sakura està en una escala japonesa, també anomenada 'Sakura', que té el color d’una tonalitat menor, i la primavera de Vivaldi té una tonalitat clarament major. Després, hi ha un passatge que imita el cant dels ocells i que també està inspirat en Vivaldi (aquest mateix passatge serà utilitzat després com a Coda de la peça).
La melodia del text també està inspirada en la cançó Sakura sakura. L’estructura consisteix a la repetició del primer vers dues vegades, seguit del segon, i això es toca tres vegades seguides amb diferents transports i acompanyaments del piano. El tercer vers només és canta un cop al final, just abans de la Coda (el cant dels ocells inspirats en Vivaldi).
'Semi': cigala, o cigales (estiu)
Aquest haiku parla del silenci d’estiu només trencat pel cant de les cigales o la cigala. Per tant, comença amb un gran silenci ('ma') i la melodia del haiku, basada en una escala japonesa, es canta sense acompanyament.
Aquest cop, es canta la lletra del haiku tota seguida i sense repeticions, tal com és el poema. Només a l’últim vers comencem a sentir el cant de les cigales, representat pel piano i que dura tot un extens interludi sobre acords (fets en la mateixa escala pentatònica japonesa). Quan s’acaba l’interludi, en forma de coda, torna a sonar la melodia del haiku amb algunes variacions, altre cop sense acompanyament i amb només alguns tocs de les cigales.
'Akikase': vent de tardor (tardor)
En aquesta imatge, el piano fa uns arpegis inspirats amb l’harmonia de la música litúrgica japonesa Gagaku que representen el vent, i sobre aquesta atmosfera la veu va cantant el text del haiku de manera lliure, repetint les paraules i anant endavant i enrere sobre el primer vers de 5 síl·labes.
Una segona melodia que contrasta amb la primera introdueix el text del segon vers, que interpreten (també jugant amb les paraules) el piano i la veu a l’uníson, però hi ha petites variacions melòdiques i rítmiques entre tots dos instrument, com si fos una improvisació en què s’anessin perseguint. S’hi imita el funcionament dels instruments melòdics d’una formació instrumental japonesa, que insereixen petites improvisacions i canvis en la melodia repetida als moments amb uníson.
El tercer vers es diu un sol cop, recitat, al final, i just amb l’última síl·laba els arpegis inicials del piano (el vent) tornen a arrencar, i la cantant repeteix la melodia del principi, però articulant tan sols les dues primeres síl·labes del primer vers.
En aquesta part utilitzo l’escala cromàtica de dotze notes, escala també utilitzada en la música tradicional japonesa, si bé és cert que, per una oïda acostumada a la música occidental, sona musicalment com una escala pentatònica amb ornaments i petits ornaments cromàtics.
'Kareno': el camp àrid (hivern)
Aquesta va ser la primera part que vaig compondre, quan encara estava experimentant amb els modes japonesos i no tenia gaire clar el rumb que agafaria l’obra.
Inicialment, tota la obra havia de consistir en les tres frases del haiku musicades, amb una petita introducció del piano. Quan ho vaig enviar a la Kimhïyo, però, ens van sorgir dubtes. No teníem clar que les peces tan curtes poguessin ser accessibles pel públic occidental, així que vam prendre la decisió de repetir el text del haiku 3 vegades. Això va fer que canviéssim el nom de la composició de '4 haikus estacionals' a 'Imatges estacionals'.
Un altre problema fou el temor de la Kimhïyo que el piano li tapés la veu, ja que la melodia està escrita en el seu registre greu. Per aquest motiu, i sumant-hi que la primera interpretació que va fer amb veu sola sense acompanyament em va encantar, vaig decidir que la veu sonaria sola després de la introducció pianística, i que el piano entraria després per fer un petit interludi i, llavors sí: que la veu tornaria a contar la melodia, aquest cop més aguda i amb algunes variacions, amb acompanyament pianístic. Després d’això, ve a la peça un llarg silenci i la melodia es torna a repetir a un registre greu, una mica variada i sense acompanyament del piano, que només intervé per ressaltar l'última nota.
El diàleg entre la tradició occidental, la catalana i la japonesa, que a més inclou les múltiples possibilitats sonores de l’Acouhyb, és molt present en tota l’obra, i esperem que el públic pugui gaudir-ne!
Nadja Bas
Enigma entre dues afinacions
El pianista Fedor Veselov va interpretar, fa uns mesos, Homenatges Enigma de David Llorens
i Guillaumes, la seva primera obra composta per piano híbrid. Com un regal per als
assistents, la sala es va impregnar d’una vivesa i una llum que Fedor Veselov extreia dels
timbres del nou piano.
En David Llorens i Guillaumes va decidir ser compositor quan, essent encara un estudiant de
piano de vuit anys, va veure les peces petites que Mozart componia als quatre. 'Si ell va fer
això als quatre, jo vaig sobrat'. Llavors va emocionar-se amb la pel·lícula Amadeus. Més
endavant, és clar, es va fer compositor.
'Dedicar-se a la composició és difícil, sobretot quan comences a dir que vols cobrar per la
feina.' Això va portar David a trobar, navegant per les xarxes, algú anomenat Sergey Gogolev
que buscava compositors per al seu projecte. S’hi posar en contacte i li va enviar peces. A en
Sergey li van agradar i el va convidar a sentir el so del timbre. Així, en David Llorens i
Guillaumes va esdevenir el primer compositor per ACOUHYB.
El primer concert el va portar a reflexionar sobre quins autors s’enriquirien amb el nou so.
'Hi encaixarien el Debussy més impressionista, l’últim Liszt –quan es va fer capellà i va
compondre música religiosa–, Satie... Sobretot els postromàntics del segle XIX. També la
música minimalista i lleugera de Tiersen i tots els seus seguidors. I alguns compositors de
casa, no en diré els noms perquè alguns ja estan en contacte amb el Sergey i no voldria
aixafar la sorpresa.'
Pel que fa al timbre, 'he llegit els altres articles, i estic d’acord amb el que diuen tots els
músics; és un so malencònic, boig, nou, nostàlgic... Però crec que encara no m’han pres la
meva paraula: moviment. Per a mi, el so del piano híbrid és viu, tinc la sensació que mai no
pot estar-se quiet.'
Li pregunto com tradueix aquesta sensació de moviment a les peces. 'Amb acords de
quartes i quintes obertes, augmentats, novenes, tempos lents i notes llargues. Es tracta de
donar temps perquè se senti aquest moviment en la vibració. De totes maneres, això no pot
durar tota la peça; és una sort poder canviar el timbre i fer coses més ràpides. En el cas de
l’obra Homenatges enigma, la vaig escriure quan el piano encara no tenia la possibilitat de
canviar el timbre mitjançant el pedal; per això el moviment més ràpid i dissonant està
gairebé tot escrit en el registre greu del piano, on les notes tenen només una corda i el so
'crazy' no és possible.' Cal sentir-ho per entendre-ho. 'És curiós perquè, quan ho proves
amb els intèrprets, veus que hi ha llocs on no t’esperaves que el timbre sonés bé i ho fa.
Llavors ho canvies.'
Amb en Fedor Veselov, el pianista intèrpret, es van entendre de seguida. 'Li va encantar la
primera obra. Ens hem vist, hem quedat sovint (bé, no tant, no sempre disposem de tot el
temps que voldriem), tenim una visió semblant del que és l’art, com s’ha d’interpretar... A
vegades fins i tot em sorprèn la manera que té d’interpretar. És bonic veure com algú altre
aporta coses sobre la base del que has fet. Naturalment, l’intèrpret ha de posar la seva part
per superar la 'fredor' de la partitura. El compositor sovint es perd en harmonies,
ressonàncies, dissonàncies... I és l’intèrpret el que des de fora ha de trobar l’expressivitat. Jo
a vegades passaria d’apuntar dinàmiques, lligadures... I deixaria que les triés l’intèrpret.'
En David ha compost sobretot per a cambres, cobles i orquestra, i ha passat per molts tipus
d’agrupacions i instruments (curiosament, poc pel piano). Homenatges enigma és una peça
composta exclusivament per a un piano híbrid. Té una continuació anomenada Reflexions,
un duet de piano i violoncel, que va ser interpretat pel Duo DeLis el 8 de maig d’aquest
mateix any (a l’article Duet DeLisiós, després de tant temps, l’analitzem més a fons). 'A
Reflexions ja no vaig pensar en cap compositor, vaig voler que fos més personal i
experimentar què podia fer jo amb aquest timbre. És bastant diferent de tot el que he
compost. Encara considero que és la meva millor obra, malgrat haver-ne fet d’altres
després.' Podria ser que d’aquí a poc temps sentíssim un trio, compost des de fa temps, que
ha esperat que s’estrenessin les altres dues peces per aparèixer i sumar un instrument més a
les harmonies del timbre 'crazy'.
'M’agradaria seguir experimentant amb aquests i nous timbres.' En David proposa sovint
idees al Sergey i aquest el va aconsellant, des del coneixement de la tècnica. 'Potser se
m’acudeix d’anar tocant les cordes amb els dits per canviar de sonoritat, i el Sergey em diu:
home, així s’ompliran les cordes de greix i s’occidaran! Bé, és un exemple, això ja es feia fa
temps, però il·lustra la idea'.
David Llorens i Guillaumes defineix el seu estil com a eclèctic. 'Soc de formació clàssica i
m’encanta, des que vaig descobrir Mozart. Ara ja no el prenc tant com a referent i m’atrau
també la música impressionista, la del segle XX i la contemporània. Potser per rebel·lió amb
la família vaig anar passant de Stravinski a Ligeti, Stockhausen ... Per altra banda, escolto
molta música moderna, rock, heavy metal, rock català... A l’obra Reflexions, per exemple, hi
ha un passatge molt heavy metal. Confesso que m’agradaven molt grups com Metallica i
Guns and roses. Bé, Guns and roses només fins que vaig veure com era el seu directe.'
'Quan componc soc més cerebral que sentimental. No m’imagino ni el camp verd amb
floretes ni l’escena terrorífica. Després pot ser que et vinguin algunes imatges, però
començo sent cerebral. El meu procés de composició és començar buscant sonoritats.
Esborro més que no escric, vaig tancant coses. Fins que hi ha un moment en què la peça se
m’endú i m’oblido de la resta. Llavors he de posar-me alarmes per no oblidar-me de la vida
quotidiana. En aquest moment, mana l’obra i no jo.'
Homenatges enigma s’anomena així perquè està inspirada en diversos compositors que, per
en David, encaixen molt amb el timbre. 'És l’obra menys personal que tinc perquè sempre
recorda algú altre... Algunes parts poden arribar a ser un plagi'. Li pregunto quins són els
compositors, i destaca que la segona part del nom és 'enigma'. No me’ls pot dir. 'De fet,
vam fer un joc per Facebook on penjàvem fragments i la gent havia d’intentar encertar. Va
ser curiós, perquè sovint deien autors que no eren el que tenia en ment, i descobria que
haurien pogut encaixar, també. De totes maneres, no va tenir gaire èxit.'
Arran de l’anècdota del Facebook, li pregunto pel món de la música actual. 'Està perdut.
Tenim molta música popular, electrònica i independent de poc nivell; tot està prefabricat i
repeteix unes mateixes estructures, i per tant, tot sona igual. I els que lluiten per una música
contemporània innovadora, potser vertiginosa, estan en un racó i no tenen projecció. Fins i
tot aquí hi ha obres bones i d’altres que sonen fatal; com en una exposició de pintura, no
tots els gargots estan ben fets. I la música clàssica té un públic amb mitjana d’edat molt
elevada, i aviat es quedarà sense. Penso que s’hauria d’acabar amb el 'carquisme' dels
concerts. Aquesta aura d’efemèride de les grans sales no és visual; els músics surten mudats
i amb cara d’amargats, sempre interpretant les mateixes obres dels mateixos compositors.
Penso que fa falta una posada en escena més moderna, amb llums i fum per atrapar
l’espectador, i que es pugui anar a veure un concert de manera més distesa. Potser, fins i tot,
prenent una copa mentre escoltes la música.'
Aquest és el context on s’intenta obrir pas el projecte d’ACOUHYB. 'Crec que serà difícil
perquè avui dia el que funciona és l’electrònic. A mi el que m’agrada és l’acústic. Una cosa és
tocar instrument i l’altra que l’ordinador et busqui la música. Em va agradar molt la idea de
buscar amb acústic la sonoritat nova. M’encanta però va a contracorrent.' O potser perquè
hi va, ens agrada. 'Encara està en procés de fer-se; és molt nou. A vegades, amb el Sergey
parlem, buscant noves possibilitats de timbre. Ell sempre va per davant del que has pensat.
És un projecte amb molt marge d’evolució, encara viu i en construcció.' El projecte
ACOUHYB té la vivesa d’un dinamisme sempre amb un peu a contracorrent: tot un remolíacústic.
Nadja Bas


DUET DeLisIOSO DÚO, DESPRÉS DE TANT TEMPS


8 de maig 2021. El Duo DeLis interpreta R. Schumann, N. Boulanger, A. Piazzola i D. Llorens i Guillaumes a l’Escola 'SiFaSol' de Barcelona. Fan dialogar Pedal Crazy (un piano afinat de tal manera que si petges el pedal de l’esquerra canvia l’afinació) amb un violoncel en la bella estrena de l’obra Reflexions, de David Llorens i Guillaumes, composta expressament per aquest piano.

La Irina va ser la primera a conèixer el Sergey. Ell li va explicar el projecte de Crazy Piano i ella s’hi va interessar. Ja fa un any i mig que van començar a planejar del concert, que havia de fer-se abans de la pandèmia. Es va anar posposant. I encara, a l’últim moment el van haver de tornar a posposar un mes…

El Duo DeLis està format per la viol·loncelista Irma Bau i la pianista Irina Veselova. Es van conèixer el 2017, a unes masterclasses que feia Peter Brus a Barcelona. La Irina hi feia de pianista acompanyant, i la Irma s’hi va presentar tocant la Sonata de Cesar Frank. Acabades les masterclasses, la Irina va trucar l’Irma, i li va explicar que sempre havia volgut tocar la Sonata de Frank i no n’havia tingut ocasió. Va dir-li d’assajar-la, de fer algun concert... Van quedar i es van entendre de seguida. Aviat els va sorgir un primer concert com a Duo. Van guanyar el segon premi al Concurs Internacional de Les Corts de Barcelona, el primer als concursos Josep Mirabent, i Magrans de Sitges. Això les va empènyer a més concerts, activitats... S’entenen molt bé i han acabat sent amigues. Després de quatre anys, encara continuen les ganes de fer projectes.

El concert amb ACOUHYB va ser tot un repte per a elles. En David Llorens i Guillaumes (a qui dedicarem un article més endavant) els havia anat enviant la peça a parts, a mesura que l’anava component. Ja abans del confinament, van trobar-se per aclarir dubtes sobre l’obra. 'Per part meva, ha estat un treball molt fàcil i molt maco', em diu ell, quan hi parlo.
Parlem sobre el procés de composició de Reflexions. És la segona peça que compon expressament pel timbre del Crazy Piano. A la primera, Homenatges enigma (aquella no era per piano híbrid sinó per un piano únicament 'Crazy') havia provat com quedarien diferents compositors amb el nou so. A Reflexions ja volia fer alguna cosa més personal, i provar les harmonies que quedarien bé, ara sí, amb un piano híbrid. El subtítol, però, segueix sent Enigmes 2. En Sergey li va donar llibertat absoluta, i el va posar en contacte amb la Irina: 'Si us passeu de minutatge, ja farem més concerts'.

Reflexions consta de quatre moviments totalment units. El primer és la introducció del piano híbrid, i és on apareixen tots els temes que es desenvoluparan als altres moviments. 'No concebia la part tan llarga però no trobava la manera de fer-hi entrar el violoncel. Al final ho vaig fer a lo bèstia'; així s’inicia el segon moviment. 'El timbre 'crazy' va bé amb melodies lentes, harmonies obertes... Però jo també volia alguna cosa més canyera'. Anem, doncs, cap al tercer moviment, anomenat 'Disputa', en què el piano acaba marxant de cop, tal com havia entrat el violoncel. L’'Epíleg' compensa el violoncel pel silenci del primer moviment; si inicialment havia fet brillar el piano, aquí s’exploten tots recursos de pizzicato, glissando, harmònics, sul ponte, col legno… que el violoncel permet.
Van haver de trobar-se amb la Irma per provar si les parts difícils del violoncel funcionaven. Amb el Crazy Pedal, però, no van poder assajar-ho fins el dia abans del concert. En David Llorens i Guillaumes no havia escrit a l’obra on volia el timbre crazy 'no el tinc a casa i no ho podia provar, a més, això forma part del color que hi vulgui donar l’intèrpret -diu-, em posava en el paper dels compositors antics que componien per orgue o clave, i deixaven que l’artista decidís registre.'
Si bé ho havien parlat abans del confinament, no van poder acabar de quadrar-ho fins que no van tenir el piano acústic híbrid al davant. 'Per a mi era una mica estressant -explica la Irina- el concepte del nou piano, entendre com funcionava… En tant poc temps!'.
La sonoritat i la potència d’un piano acústic híbrid són molt diferents. A part, aquest timbre encara no s'ha utilitzat gaire amb altres instruments. Al violoncel li costa trobar l'afinació. A l’Irma se li fa estrany: 'El problema d’afinar amb el Crazy Piano és que no sona només una nota; cada nota té diversos centres d’afinació. És complicat trobar la nota que hi encaixi'.
Per falta de temps, el Duo DeLis no es va arriscar a tocar peces d’altres compositors, no pensades per aquest timbre. Els pregunto si podrien associar una paraula amb aquest timbre 'És com si fossin records del passat... melancolia, nostàlgia…'.

Al final estan contentes amb el resultat i com va anar l'experiència. Estan d’acord que 'va ser una gran experiència estrenar una obra així, i amb un piano tan exclusiu i innovador.' En David també lloa el resultat: 'Quan un compositor sent una obra seva interpretada per primera vegada, el normal és que no quedi satisfet del tot. Això ho parlem els compositors entre nosaltres però ningú s’atreveix a dir-ho en públic-. Fa una pausa-. Bé, jo sí. Tu tens la teva idea, un tempo, una expressivitat... al cap, però clar, els intèrprets t’han de donar la seva, que no és la teva. I no surts mai del tot content d’una estrena. En aquest cas ha estat diferent.'
Potser perquè en estrenar l’obra, després de tant temps, 'ja no la recordava gaire; entremig havia escrit altres obres'. És el que passa sovint quan escoltes la gravació de la peça que al seu moment no t’havia satisfet, i t’agrada.
'A part d’això, als assajos van anar molt bé. Normalment a l’estrena... Hi ha nervis. Però estava molt relaxat en el sentit que tenia molta confiança en les intèrprets. Ho havien de brodar. Sabia el resultat que donaria -es queda pensatiu-; bé, sí, tenia nervis. Estava una mica insuportable, això ho sap la meva família. Però confiava molt en les intèrprets, i estic molt satisfet de com va anar tot.'
El Duo Delis vol donar a conèixer el Timbre Crazy i provar-lo amb més peces, quan tinguin més temps per assajar-ho. Se’ls ha acudit que hi quedarien bé les peces de Nadia Boulanger. O Txaikovski, diu la Irina, si hagués de tocar piano sol. En tot cas, 'tenim més ganes de seguir-lo provant. A veure si tenim més ocasions per poder-lo disfrutar! Val la pena.' Val la pena.



Nadja Bas.

Full piece of D.Llorens:
https://youtu.be/dlv44vL6PXw
Full concert:
https://youtu.be/mVpRjhIWeVE

Entrevista al programa Assaig general de Catalunya Música
21/03/2022La pianista Ester Vela i el compositor David Llorens (al centre de la foto) ens han presentat el recital 'Sense and sensibility. La música dels segles XX i XXI que emociona' que la mateixa Vela protagonitzarà el 25 de març a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on oferirà l'estrena mundial dels 'Estudis ACOUHYB' del mateix Llorens, a més d'obres de Zara Levina, Arvö Part, Nadia Boulanger i Astor Piazzolla i de sis compositors catalans amb els quals la pianista ha pogut intercanviar idees i treballar personalment: els desapareguts Francesc Taverna-Bech i Mercè Torrents i els actuals, Anna Bofill, Marian Márquez, Jordi Vilaprinyó i Glòria Villanueva. Vela interpretarà els Estudis amb un piano acústic que inclou afinació a dos nivells, fet que suposa un canvi tècnic i estètic al panorama musical. Es tracta d'una afinació que juga amb la part del piano que té tres cordes, on dues cordes s'afinen a 440 o 442 herzs i la tercera corda està afinada diferent.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/el-meu-concert-de-divendres-te-un-programa-per-reconciliar-se-amb-la-musica-dels-segles-20-i-21/audio/1129522/?ext=SMA_WP_F4_CE24_
Contacte
Pot posar-se en contacte amb el compositor a través dels mitjans següents :
Associació Catalana de Compositors
Pg. Colom 6 · Espai IV
08002 · Barcelona

2009 © Associació Catalana de Compositors.