David
Llorens I Guillaumes
David , Llorens I Guillaumes
Enigma entre dues afinacions
El pianista Fedor Veselov va interpretar, fa uns mesos, Homenatges Enigma de David Llorens
i Guillaumes, la seva primera obra composta per piano híbrid. Com un regal per als
assistents, la sala es va impregnar d’una vivesa i una llum que Fedor Veselov extreia dels
timbres del nou piano.
En David Llorens i Guillaumes va decidir ser compositor quan, essent encara un estudiant de
piano de vuit anys, va veure les peces petites que Mozart componia als quatre. 'Si ell va fer
això als quatre, jo vaig sobrat'. Llavors va emocionar-se amb la pel·lícula Amadeus. Més
endavant, és clar, es va fer compositor.
'Dedicar-se a la composició és difícil, sobretot quan comences a dir que vols cobrar per la
feina.' Això va portar David a trobar, navegant per les xarxes, algú anomenat Sergey Gogolev
que buscava compositors per al seu projecte. S’hi posar en contacte i li va enviar peces. A en
Sergey li van agradar i el va convidar a sentir el so del timbre. Així, en David Llorens i
Guillaumes va esdevenir el primer compositor per ACOUHYB.
El primer concert el va portar a reflexionar sobre quins autors s’enriquirien amb el nou so.
'Hi encaixarien el Debussy més impressionista, l’últim Liszt –quan es va fer capellà i va
compondre música religiosa–, Satie... Sobretot els postromàntics del segle XIX. També la
música minimalista i lleugera de Tiersen i tots els seus seguidors. I alguns compositors de
casa, no en diré els noms perquè alguns ja estan en contacte amb el Sergey i no voldria
aixafar la sorpresa.'
Pel que fa al timbre, 'he llegit els altres articles, i estic d’acord amb el que diuen tots els
músics; és un so malencònic, boig, nou, nostàlgic... Però crec que encara no m’han pres la
meva paraula: moviment. Per a mi, el so del piano híbrid és viu, tinc la sensació que mai no
pot estar-se quiet.'
Li pregunto com tradueix aquesta sensació de moviment a les peces. 'Amb acords de
quartes i quintes obertes, augmentats, novenes, tempos lents i notes llargues. Es tracta de
donar temps perquè se senti aquest moviment en la vibració. De totes maneres, això no pot
durar tota la peça; és una sort poder canviar el timbre i fer coses més ràpides. En el cas de
l’obra Homenatges enigma, la vaig escriure quan el piano encara no tenia la possibilitat de
canviar el timbre mitjançant el pedal; per això el moviment més ràpid i dissonant està
gairebé tot escrit en el registre greu del piano, on les notes tenen només una corda i el so
'crazy' no és possible.' Cal sentir-ho per entendre-ho. 'És curiós perquè, quan ho proves
amb els intèrprets, veus que hi ha llocs on no t’esperaves que el timbre sonés bé i ho fa.
Llavors ho canvies.'
Amb en Fedor Veselov, el pianista intèrpret, es van entendre de seguida. 'Li va encantar la
primera obra. Ens hem vist, hem quedat sovint (bé, no tant, no sempre disposem de tot el
temps que voldriem), tenim una visió semblant del que és l’art, com s’ha d’interpretar... A
vegades fins i tot em sorprèn la manera que té d’interpretar. És bonic veure com algú altre
aporta coses sobre la base del que has fet. Naturalment, l’intèrpret ha de posar la seva part
per superar la 'fredor' de la partitura. El compositor sovint es perd en harmonies,
ressonàncies, dissonàncies... I és l’intèrpret el que des de fora ha de trobar l’expressivitat. Jo
a vegades passaria d’apuntar dinàmiques, lligadures... I deixaria que les triés l’intèrpret.'
En David ha compost sobretot per a cambres, cobles i orquestra, i ha passat per molts tipus
d’agrupacions i instruments (curiosament, poc pel piano). Homenatges enigma és una peça
composta exclusivament per a un piano híbrid. Té una continuació anomenada Reflexions,
un duet de piano i violoncel, que va ser interpretat pel Duo DeLis el 8 de maig d’aquest
mateix any (a l’article Duet DeLisiós, després de tant temps, l’analitzem més a fons). 'A
Reflexions ja no vaig pensar en cap compositor, vaig voler que fos més personal i
experimentar què podia fer jo amb aquest timbre. És bastant diferent de tot el que he
compost. Encara considero que és la meva millor obra, malgrat haver-ne fet d’altres
després.' Podria ser que d’aquí a poc temps sentíssim un trio, compost des de fa temps, que
ha esperat que s’estrenessin les altres dues peces per aparèixer i sumar un instrument més a
les harmonies del timbre 'crazy'.
'M’agradaria seguir experimentant amb aquests i nous timbres.' En David proposa sovint
idees al Sergey i aquest el va aconsellant, des del coneixement de la tècnica. 'Potser se
m’acudeix d’anar tocant les cordes amb els dits per canviar de sonoritat, i el Sergey em diu:
home, així s’ompliran les cordes de greix i s’occidaran! Bé, és un exemple, això ja es feia fa
temps, però il·lustra la idea'.
David Llorens i Guillaumes defineix el seu estil com a eclèctic. 'Soc de formació clàssica i
m’encanta, des que vaig descobrir Mozart. Ara ja no el prenc tant com a referent i m’atrau
també la música impressionista, la del segle XX i la contemporània. Potser per rebel·lió amb
la família vaig anar passant de Stravinski a Ligeti, Stockhausen ... Per altra banda, escolto
molta música moderna, rock, heavy metal, rock català... A l’obra Reflexions, per exemple, hi
ha un passatge molt heavy metal. Confesso que m’agradaven molt grups com Metallica i
Guns and roses. Bé, Guns and roses només fins que vaig veure com era el seu directe.'
'Quan componc soc més cerebral que sentimental. No m’imagino ni el camp verd amb
floretes ni l’escena terrorífica. Després pot ser que et vinguin algunes imatges, però
començo sent cerebral. El meu procés de composició és començar buscant sonoritats.
Esborro més que no escric, vaig tancant coses. Fins que hi ha un moment en què la peça se
m’endú i m’oblido de la resta. Llavors he de posar-me alarmes per no oblidar-me de la vida
quotidiana. En aquest moment, mana l’obra i no jo.'
Homenatges enigma s’anomena així perquè està inspirada en diversos compositors que, per
en David, encaixen molt amb el timbre. 'És l’obra menys personal que tinc perquè sempre
recorda algú altre... Algunes parts poden arribar a ser un plagi'. Li pregunto quins són els
compositors, i destaca que la segona part del nom és 'enigma'. No me’ls pot dir. 'De fet,
vam fer un joc per Facebook on penjàvem fragments i la gent havia d’intentar encertar. Va
ser curiós, perquè sovint deien autors que no eren el que tenia en ment, i descobria que
haurien pogut encaixar, també. De totes maneres, no va tenir gaire èxit.'
Arran de l’anècdota del Facebook, li pregunto pel món de la música actual. 'Està perdut.
Tenim molta música popular, electrònica i independent de poc nivell; tot està prefabricat i
repeteix unes mateixes estructures, i per tant, tot sona igual. I els que lluiten per una música
contemporània innovadora, potser vertiginosa, estan en un racó i no tenen projecció. Fins i
tot aquí hi ha obres bones i d’altres que sonen fatal; com en una exposició de pintura, no
tots els gargots estan ben fets. I la música clàssica té un públic amb mitjana d’edat molt
elevada, i aviat es quedarà sense. Penso que s’hauria d’acabar amb el 'carquisme' dels
concerts. Aquesta aura d’efemèride de les grans sales no és visual; els músics surten mudats
i amb cara d’amargats, sempre interpretant les mateixes obres dels mateixos compositors.
Penso que fa falta una posada en escena més moderna, amb llums i fum per atrapar
l’espectador, i que es pugui anar a veure un concert de manera més distesa. Potser, fins i tot,
prenent una copa mentre escoltes la música.'
Aquest és el context on s’intenta obrir pas el projecte d’ACOUHYB. 'Crec que serà difícil
perquè avui dia el que funciona és l’electrònic. A mi el que m’agrada és l’acústic. Una cosa és
tocar instrument i l’altra que l’ordinador et busqui la música. Em va agradar molt la idea de
buscar amb acústic la sonoritat nova. M’encanta però va a contracorrent.' O potser perquè
hi va, ens agrada. 'Encara està en procés de fer-se; és molt nou. A vegades, amb el Sergey
parlem, buscant noves possibilitats de timbre. Ell sempre va per davant del que has pensat.
És un projecte amb molt marge d’evolució, encara viu i en construcció.' El projecte
ACOUHYB té la vivesa d’un dinamisme sempre amb un peu a contracorrent: tot un remolíacústic.
Nadja Bas
(la obra de David comença a partir del 16é minut)

DUET DeLisIOSO DÚO, DESPRÉS DE TANT TEMPS


8 de maig 2021. El Duo DeLis interpreta R. Schumann, N. Boulanger, A. Piazzola i D. Llorens i Guillaumes a l’Escola 'SiFaSol' de Barcelona. Fan dialogar Pedal Crazy (un piano afinat de tal manera que si petges el pedal de l’esquerra canvia l’afinació) amb un violoncel en la bella estrena de l’obra Reflexions, de David Llorens i Guillaumes, composta expressament per aquest piano.

La Irina va ser la primera a conèixer el Sergey. Ell li va explicar el projecte de Crazy Piano i ella s’hi va interessar. Ja fa un any i mig que van començar a planejar del concert, que havia de fer-se abans de la pandèmia. Es va anar posposant. I encara, a l’últim moment el van haver de tornar a posposar un mes…

El Duo DeLis està format per la viol·loncelista Irma Bau i la pianista Irina Veselova. Es van conèixer el 2017, a unes masterclasses que feia Peter Brus a Barcelona. La Irina hi feia de pianista acompanyant, i la Irma s’hi va presentar tocant la Sonata de Cesar Frank. Acabades les masterclasses, la Irina va trucar l’Irma, i li va explicar que sempre havia volgut tocar la Sonata de Frank i no n’havia tingut ocasió. Va dir-li d’assajar-la, de fer algun concert... Van quedar i es van entendre de seguida. Aviat els va sorgir un primer concert com a Duo. Van guanyar el segon premi al Concurs Internacional de Les Corts de Barcelona, el primer als concursos Josep Mirabent, i Magrans de Sitges. Això les va empènyer a més concerts, activitats... S’entenen molt bé i han acabat sent amigues. Després de quatre anys, encara continuen les ganes de fer projectes.

El concert amb ACOUHYB va ser tot un repte per a elles. En David Llorens i Guillaumes (a qui dedicarem un article més endavant) els havia anat enviant la peça a parts, a mesura que l’anava component. Ja abans del confinament, van trobar-se per aclarir dubtes sobre l’obra. 'Per part meva, ha estat un treball molt fàcil i molt maco', em diu ell, quan hi parlo.
Parlem sobre el procés de composició de Reflexions. És la segona peça que compon expressament pel timbre del Crazy Piano. A la primera, Homenatges enigma (aquella no era per piano híbrid sinó per un piano únicament 'Crazy') havia provat com quedarien diferents compositors amb el nou so. A Reflexions ja volia fer alguna cosa més personal, i provar les harmonies que quedarien bé, ara sí, amb un piano híbrid. El subtítol, però, segueix sent Enigmes 2. En Sergey li va donar llibertat absoluta, i el va posar en contacte amb la Irina: 'Si us passeu de minutatge, ja farem més concerts'.

Reflexions consta de quatre moviments totalment units. El primer és la introducció del piano híbrid, i és on apareixen tots els temes que es desenvoluparan als altres moviments. 'No concebia la part tan llarga però no trobava la manera de fer-hi entrar el violoncel. Al final ho vaig fer a lo bèstia'; així s’inicia el segon moviment. 'El timbre 'crazy' va bé amb melodies lentes, harmonies obertes... Però jo també volia alguna cosa més canyera'. Anem, doncs, cap al tercer moviment, anomenat 'Disputa', en què el piano acaba marxant de cop, tal com havia entrat el violoncel. L’'Epíleg' compensa el violoncel pel silenci del primer moviment; si inicialment havia fet brillar el piano, aquí s’exploten tots recursos de pizzicato, glissando, harmònics, sul ponte, col legno… que el violoncel permet.
Van haver de trobar-se amb la Irma per provar si les parts difícils del violoncel funcionaven. Amb el Crazy Pedal, però, no van poder assajar-ho fins el dia abans del concert. En David Llorens i Guillaumes no havia escrit a l’obra on volia el timbre crazy 'no el tinc a casa i no ho podia provar, a més, això forma part del color que hi vulgui donar l’intèrpret -diu-, em posava en el paper dels compositors antics que componien per orgue o clave, i deixaven que l’artista decidís registre.'
Si bé ho havien parlat abans del confinament, no van poder acabar de quadrar-ho fins que no van tenir el piano acústic híbrid al davant. 'Per a mi era una mica estressant -explica la Irina- el concepte del nou piano, entendre com funcionava… En tant poc temps!'.
La sonoritat i la potència d’un piano acústic híbrid són molt diferents. A part, aquest timbre encara no s'ha utilitzat gaire amb altres instruments. Al violoncel li costa trobar l'afinació. A l’Irma se li fa estrany: 'El problema d’afinar amb el Crazy Piano és que no sona només una nota; cada nota té diversos centres d’afinació. És complicat trobar la nota que hi encaixi'.
Per falta de temps, el Duo DeLis no es va arriscar a tocar peces d’altres compositors, no pensades per aquest timbre. Els pregunto si podrien associar una paraula amb aquest timbre 'És com si fossin records del passat... melancolia, nostàlgia…'.

Al final estan contentes amb el resultat i com va anar l'experiència. Estan d’acord que 'va ser una gran experiència estrenar una obra així, i amb un piano tan exclusiu i innovador.' En David també lloa el resultat: 'Quan un compositor sent una obra seva interpretada per primera vegada, el normal és que no quedi satisfet del tot. Això ho parlem els compositors entre nosaltres però ningú s’atreveix a dir-ho en públic-. Fa una pausa-. Bé, jo sí. Tu tens la teva idea, un tempo, una expressivitat... al cap, però clar, els intèrprets t’han de donar la seva, que no és la teva. I no surts mai del tot content d’una estrena. En aquest cas ha estat diferent.'
Potser perquè en estrenar l’obra, després de tant temps, 'ja no la recordava gaire; entremig havia escrit altres obres'. És el que passa sovint quan escoltes la gravació de la peça que al seu moment no t’havia satisfet, i t’agrada.
'A part d’això, als assajos van anar molt bé. Normalment a l’estrena... Hi ha nervis. Però estava molt relaxat en el sentit que tenia molta confiança en les intèrprets. Ho havien de brodar. Sabia el resultat que donaria -es queda pensatiu-; bé, sí, tenia nervis. Estava una mica insuportable, això ho sap la meva família. Però confiava molt en les intèrprets, i estic molt satisfet de com va anar tot.'
El Duo Delis vol donar a conèixer el Timbre Crazy i provar-lo amb més peces, quan tinguin més temps per assajar-ho. Se’ls ha acudit que hi quedarien bé les peces de Nadia Boulanger. O Txaikovski, diu la Irina, si hagués de tocar piano sol. En tot cas, 'tenim més ganes de seguir-lo provant. A veure si tenim més ocasions per poder-lo disfrutar! Val la pena.' Val la pena.



Nadja Bas.

Full piece of D.Llorens:
https://youtu.be/dlv44vL6PXw
Full concert:
https://youtu.be/mVpRjhIWeVE

Contacte
Pot posar-se en contacte amb el compositor a través dels mitjans següents :
Associació Catalana de Compositors
Pg. Colom 6 · Espai IV
08002 · Barcelona

2009 © Associació Catalana de Compositors.